A la dècada dels seixanta, munta un estudi al carrer de la Palla de Barcelona i entra en contacte amb l’ambient artístic avanguardista d’aquesta ciutat. Va regularment al Cercle Artístic de Sant Lluc, on perfecciona la seva tècnica de dibuix, especialment el nu.

A partir de 1970 viu llargues temporades a París. Visita sovint museus i galeries i pinta olis i gouaches del Sena, el Barri Llatí, Montparnasse, etc. París ha constituït sempre una gran font d’inspiració; les estades freqüents en aquesta ciutat li permeten mantenir el contacte amb el seu món artístic i cultural.

El 1978 segueix un curs de pintura al fresc a l’Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat del Vallès. Els seus viatges i estades a l’Empordà, Castella, el Maestrat, Astúries, las Alpujarras, i a Anglaterra, Itàlia, Holanda, Noruega, Txecoslovàquia, Rússia, Amèrica, la Xina, Tailàndia, Turquia i el Marroc, marcaran la seva obra posterior.

A la dècada dels vuitanta s’estableix definitivament a Barcelona. Des de llavors exposa regularment a diferents galeries de Catalunya, de ciutats de l’Estat espanyol com Madrid, Mallorca o Gijón, i d’Europa, com Venècia o Aquisgran. En l’actualitat reparteix el seu temps entre l’estudi del Carrer Amargós, a Ciutat Vella, i els paisatges del Priorat.

El crític d’art Rafael Manzano el va definir amb les paraules següents:

“Ens atreviríem a dir que es tracta d’un pintor difícil i, al mateix temps, ingenu i senzill. Nascut a Rupit, bell cos urbà de la Catalunya vella, entén el paisatge d’una manera diferent a la tradicional, per això l’hem qualificat en un llibre nostre d’heterodox. No busca en la naturalesa el que és “bonic”, els valors superficials, aquesta capa epidèrmica que ha malmès tantes vocacions. Benet Sarsanedas, tal com en el seu moment va expressar Cezanne, es preocupa de penetrar en el que és “invisible”, d’aprofundir en el paisatge per a descobrir-hi els seus gestos íntims i profunds. És per això que el podem emmarcar dins els expressionistes, pel caràcter i el sentit que tenen les seves obres. Aquesta acomodació de la seva paleta al tret intuït i secret de les coses, el du a traslladar a les seves teles temes en què sura una atmosfera intrahistórica; velles ciutats, espais dilatats i austers, torres en què es pressent el vol de les cigonyes. (…) En els escenaris d’aquest pintor mai no es pensa en alguna cosa plàcida i tranquil·la; aquests núvols presagien tempesta; aquests arbres esperen un vent punyent; en aquests camps “sembla que les coses somien”, com va escriure Machado. Una tela de Sarsanedas mai no ens deixa indiferents; hi ha en les seves obres aquest “drama” sense el qual, com apunta Picasso, l’obra d’art s’esvaeix.” (1987)